Santi Soler: En temps d'agitada permisivitat democràtica (1978 sense anar mes lluny...)

 

NOTA AL LECTOR

 

“... Antes de que se baje el telón de la farsa de esta historia que vemos repetirse – la primera vez como tragedia, la segunda vez como farsa piojosa-, queremos pues aprovechar la permisividad que de momento tenemos aquí a mano para dejar bien claro y sin sombra de duda qué criterio presidió el día a día la laboriosa confección de estos textos: por supuesto, el criterio de clase, el criterio de la lucha de clases.

Ahora que las nuevas circunstancias desorientan a la gente y la llevan a olvidarse no sólo de los 40 años (de dictadura), sino incluso de los doce, los seis últimos meses, corremos el grave riesgo de echar por la borda las experiencias antaño acumuladas: por eso se recurre hoy en día a las clases de luchas más diversas, sin un criterio fijo.

Abordar este tema de “clases de lucha” aquí y ahora es contribuir a la lucha de la clase. Por lo menos, eso es modestamente cuanto nos proponemos...”  (Pag 7)

 

Santi Soler, “Lucha de clases y clases de lucha”  (Cuadernos Anagrama, 1978)

 

 

El llibre de Santi Soler que transcrivim a continuació com e-book va ser editat en 1978 sota el títol Luchas de clases y clases de lucha” (Cuadernos Anagrama).

 

En la majoria dels casos, els escrits que apareixen són articles que es van publicar originàriament en la revista llibertària “Ajoblanco” entre 1976 i 1978, i algun altre dels mateixos que es va publicar en la revista mensual d'intervenció cultural i política d'esquerra “El Viejo Topo”.

 

Durant aquest període de “permissivitat” democràtica, Santi Soler, va escriure en diverses i variades publicacions, sent també animador del projecte editorial que girava entorn de la revista Etcètera en els seus inicis. Així mateix va ser  redactor de “Solidaridad Obrera” , periòdic de la CNT de Catalunya, en els moments que aquesta publicació es va proposar tenir una tirada més gran, exercir un periodisme llibertari de “cara a fora” (i no com a butlletí orgànic intern de la CNT) per la qual cosa es va decidir que es pogués adquirir regularment en els quioscs de Barcelona i el seu entorn.

 

Eren els anys “aparentment gloriosos” d'una CNT reconstruïda, amb capacitat sindical suficient per a posar en qüestió (no només teòricament) els intents de sotmetre als treballadors a diverses vies de pacte social que les incipients burocràcies sindicals de CC.OO. i UGT estaven començant a desenvolupar/gestionar.

   

 

   

 

I

 

Però retrocedint en el temps, és a dir situant-nos en plena dictadura franquista, Santi Soler al costat d'altres companys havien estat creadors del MIL - GAC (Movimiento Ibérico de Liberación – Grupos Autónomos de Combate) , un grup que buscava mitjançant les “expropiacions” al capital (robatori a bancs per a entendre'ns) , una font de finançament per a donar suport econòmic a les lluites i vagues obreres, i publicar textos de marcat caràcter revolucionari i antiautoritari mitjançant les Ediciones Mayo del 37 o la revista CIA (Conspiración Internacional Anarquista). Per a la dictadura franquista, en canvi, el MIL era una “banda de gàngsters i atracadors” que tenien espantada a la ciutadania de Barcelona, segons els mitjans d'intoxicació informativa d'aquella època.

 

Un llibre recent de l'historiador Sergi Roses ens situa amb gran precisió i erudició els orígens, així com l'ideari i els debats que es van succeir durant la breu però intensa vida del grup (1972-1973).

 

Recordem que posteriorment el MIL, ha estat conegut per l'execució a garrote vil per part de la dictadura franquista del militant Salvador Puig Antich al març de 1974 acusant-lo sense proves de la mort d'un policia , i també de l'assassinat d'Oriol Solé Sugranyes quant aquest va fugir de la presó de Segòvia a l'abril de 1976, al costat d'altres militants antifranquistes, pocs mesos després de la mort del Dictador.

 

Dins d'una certa divisió de tasques no permanents, Santi Soler reflectia l'esperit més teoritzador del grup, o per dir-ho d'una altra manera, no volia caure en el típic “militarisme” de grupuscle que va aïllant-se del “moviment real de la classe”. L'auto-dissolució del MIL, és el reflex conseqüent d'aquest balanç/reflexió del grup que majoritàriament va ser acceptada, passant els membres del MIL a condensar els seus esforços sota altres formes i continguts en diversos grups autònoms.

 

Sobre la “ideologia” del MIL el millor que podríem dir per a resumir, és que tenien una clara voluntat revolucionària, molt crítica amb la tradició leninista en les seves diverses variants històriques avantguardistes, i que al seu torn estaven impregnats de diverses fonts teòriques de matriu antiautoritaria, sent el marxisme consellista, el situacionisme o alguns corrents llibertaris i/o anarquistes els seus referents més importants.

 

Fins aquí aquesta primera fase de la militància de Santi Soler que en ple procés d'auto-dissolució del MIL li duria a la presó durant dos anys, des de 1973 a 1975.

 

 

 

 

 

 

II

 

Posteriorment, i ja parlem dels temps immediats a la mort del Dictador (1975) , aquells que el propi autor ha titllat com de “permissivitat democràtica” la seva tasca es desenvolupa en el vessant d'“agitació cultural” antiautoritaria i llibertària.

 

El llibre que us estem presentant “Lluita de classes i classes de lluita” , és bona prova d'això i reflecteix gran part dels desitjos, anhels i crítiques que es van donar durant la “transició/transacció” per part d'una gran multitud d'éssers cercadors d'“utopia” (obrers o no) que esperaven que l'anarquia pogués estar al final del laberint ... i no el que desgraciadament ens ha tocat viure... (el poder absolut del “capital” sota formes de “permissivitat democràtica”).

 

La tasca de Santi Soler, va ser la d'intentar obrir i popularitzar el ventall teòric a diverses possibilitats d'interrelació de la rebel·lia col·lectiva, exercint una crítica “forta” a les opcions socialdemòcrates i marxistes-leninistes i situant les “classes de lluita” en altres vies d'intervenció de major creativitat col·lectiva.

 

Del seu llibre podrem extreure una crítica “dura” al parlamentarisme i a la mistificació que s'anava generant sobre aquests processos, en els temps de les “primeres eleccions democràtiques” del postfranquisme allà per l'any 1977.

 

Crítica també “forta”, a la vida-mercaderia, a la relació social mercantilitzada que el “capital” genera entre els éssers humans en diversos espais i temps, ficant-nos en una espiral consumista que no té relació amb necessitats reals, sinó més aviat amb necessitats “supèrflues” generades mitjançant els efectes de la propaganda subliminal i comercial.

 

Comprensió, que no acceptació acrítica, de la guerrilla rural, però també de la guerrilla urbana, àdhuc a gratcient que aquesta aposta és en molts casos tràgica i dolorosa i per tant el seu risc és important en el que fa referència a la vida humana i el seu entorn emocional.

 

I sobretot una aposta, fonamental en el llibre per “l'autogestió generalitzada”, per la utopia “concreta”, que canviaria el món i al seu torn també canviaria la vida quotidiana.

 

Així ens agradaria triar la frase que l'autor destaca d'un text de la International Situacioniste:

 

“La autogestión ha de ser al mismo tiempo el medio y el fin de la lucha actual. No es solamente el motivo de la lucha sino su forma más adecuada...”

 

O també una altra de Raoul Vaneigem, un situacionista que tenia/té una bella i afuada prosa:

 

“ Bajo una forma concreta y táctica, el concepto de lucha de clases ha constituido la primera reagrupación de los choques y desajustes vividos individualmente por los hombres; ha nacido del torbellino de sufrimientos que la reducción de las relaciones humanas a unos mecanismos de explotación suscitaba en todas las sociedades industriales. Ha surgido de una voluntad de transformar el mundo y  de cambiar la vida...

... Los  que hablan de revolución y de lucha de clases sin referirse explícitamente a la vida cotidiana, sin comprender lo que hay de subversivo en el amor y de positivo en el rechazo de las obligaciones, tienen  un cadáver en la boca”

 

 

 

 

Després d'aquestes sucoses frases que alimenten l'esperit del llibre, us invitem a prendre-us el llibre de Santi Soler com el que és, uns articles d'intervenció-informació sobre les diverses “classes de lluita” en societats capitalistes amb “lluites de classes” allà per l'any 1978. I gaudiu de la forma com Santi ho intentava exposar, perquè la seva paraula intenta ser simple... tot i saber que estem exercitant una “cançó màgica” llargament buscada, i gairebé mai trobada.... (almenys fins ara...).

 

EQUIP Cedall (Maig 2004)

 

 

 

BIBLIOGRAFIA MÍNIMA

 

SOBRE EL M.I.L.

 

- ROSES, Sergi: El MIL: una historia politica. Barcelona: Alikornio Ediciones, 2002

- TAJUELO, Telesforo: El MIL, Puig Antich y los GARI, Paris: Ruedo Ibérico, 1977

   

 

 

SOBRE LA INTERNACIONAL SITUACIONISTA

 

- DEBORD, Guy: La sociedad del espectáculo,.Valencia: Pre-Textos, 1999

- DEBORD, Guy: Comentarios sobre la sociedad del espectáculo, Barcelona: Anagrama, 1990

- VANEIGEM, Raoul: Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones. Barcelona: Anagrama, 1998 (3ª Edición)

- INTERNACIONAL SITUACIONISTA (1958-1969) , Madrid: Literatura Gris, 2000

 

   

 

SOBRE LA CNT I DIVERSES EXPRESSIONS LLIBERTARIES A LA TRANSICIÓ

 

- CNT: SER O NO SER. Barcelona: Suplemento de Ruedo Ibérico, 1979

- ZAMBRANA, Joan: La alternativa libertaria (Catalunya 1976-1979), Badalona: Edicions Fet a Mà, 2000.

- GOMEZ CASAS, Juan: Relanzamiento de la CNT (1975-1979), Paris, CNT-AIT, 1984

- ALVAREZ, Ramón,: Historia negra de una crisis libertaria, México: Editores Mexicanos Unidos, 1982

- NAZARIO: La Barcelona de los años 70 visto por Nazario y sus amigos, Castellón: Ellago Ediciones, 2004. 

 

 

Pàgina inicial       Documentació        Transició