|
AUTONOMIA OBRERA I “TRANSICION DEMOCRATICA” : “PRIMER ROUND” |
||
|
El llibre que el Cedall ha transformat en e-book “Luchas autónomas en la transición democrática”, consta de dos volums que va publicar l'editorial Zero-Zyx en 1977, i que va coordinar i va montar el ”Colectivo de Estudios por la Autonomía Obrera” per a la difusió de les lluites autònomes de major rellevància que s'havien desenvolupat durant el període analitzat (des de la mort del dictador Franco al novembre de 1975 fins a juny de l'any 1977). La seva presentació com llibre, era ja una clara
declaració d'intencions: “ Es habitual ya la publicación
de Anuarios de los conflictos. Ahí puede conseguir el lector la guía de
la conflictividad. Y nos ahorra este trabajo. Pero aún no encontramos en
ningún lado –con excepciones de altísimo valor- las luchas que en sus
formas, contenidos, organización , etc... son expresión de lo que la
clase obrera crea en la lucha por su propia liberación. Y aquí queremos
situar este trabajo...” Com podem veure la idea-força
sobre la qual es basa el llibre és clara i contundent. Es tracta de
capbussar-se entre les diverses dinàmiques de conflictivitat social (avui
dia tot just conegudes...) per a destacar aquelles pràctiques i
discursos que buscaven superar l'explotació de la classe obrera, cap a
formes de no-domini i de no-explotació per part del capital i de l'Estat. Somnis de la raó? Pamflet per a una reduïda avantguarda? Discurs autoreferencial? Res d'això, companys... Aquest llibre condensa un tros gens marginal del recorregut anticapitalista que bona part de les diverses lluites obreres, estudiantils, veïnals, van desenvolupar en la fase que hem periodificat a l'inici d'aquesta introducció. Vist des d'una perspectiva històrica, i remarcant des de l'actualitat el gran buit analític que existeix en relació a la difusió de les opcions crítiques de la transició, és un treball de gran importància per a entendre les dinàmiques de les lluites obreres, estudiantils, veïnals i polítiques que corrien per aquella època postfranquista i dins les quals els diversos corrents sindicals i polítics de “l'autonomia obrera” hi eren, tot formant part de l'imaginari de les lluites i mobilitzacions socials que s'anaven produint. Algunes d'aquestes lluites que van triar les pràctiques assembleàries, autogestionàries i autoorganitzatives, van ser “icones representatives” de la lluita obrera en la transició, en contra d'un franquisme enquistat (el “bunker” se li deia llavors) que no volia perdre la quota de poder polític adquirit i, per altra banda, d'alguns partits polítics i sindicats, fins llavors a la clandestinitat, que desitjaven tenir l'hegemonia “total” de les mobilitzacions antifranquistes en un intent d'instrumentalització en el curt termini del joc polític que s'estava produint, ( llegeixi's el “paper” del PCE i de CC.OO. en aquesta dinàmica que assenyalem ... ). En els dos volums hi trobarem lluites diverses i variades d’una bona part de l'estat espanyol, analitzades des del llenguatge polític i sindical de l'època, amb una sèrie de reivindicacions que intentaven “trencar” el “sostre de vidre” que els poders dominants exercien i que formaven part d'allò que es podria anomenar com “economia moral” de la multitud (augments lineals, solidaritat extensiva en contra dels acomiadaments per causes diverses, acceptació dels delegats que els treballadors havien triat en les seves assemblees, amnistia total, lluita contra la repressió, etc). D'aquesta diversitat de lluites analitzades en aquest llibre, anem a ressaltar dos d'elles pel seu caràcter paradigmàtic en el context històric i polític de la transició en el que es van donar. En primer lloc la lluita assembleària que els treballadors i el poble de Vitòria van desenvolupar a primers de març de 1976, i que a causa de el seu nivell d'enfrontament tant amb la Patronal, com amb els poders polítics i repressius franquistes van arribar a exercir una gran influència en les dinàmiques mobilitzadores, tant del País Basc com d'altres llocs de l'Estat Espanyol. De fet una de les primeres crisis de “legitimitat política” del postfranquisme apareix a conseqüència de la repressió brutal exercida pels aparells repressius de l'estat contra el poble de Vitòria, que va acabar amb l'assassinat de sis treballadors durant el mes de març de 1976 i amb centenars de detinguts tant a Vitòria, com a Euskadi i en altres llocs de l'Estat Espanyol. La famosa frase de clares ressonàncies autoritàries i repressives, del llavors ministre de l'interior, Manuel Fraga Iribarne, dient que “la calle es mía” no podia deixar lloc a dubtes dels objectius del mateix: el poble seguiria sent perseguit i assassinat, “l'ordre” post-franquista no podia ser interferit pel poble i els seus representants directes.... En segon lloc volem destacar la lluita dels 4.500 treballadors de Roca Radiadores a Gavà (Barcelona) que es va desenvolupar des d'octubre de 1976 fins a febrer de 1977 i que va suposar en l'àmbit de Barcelona, ciutats perifèriques i comarques de Catalunya una autèntica reafirmació de la voluntat d'autoorganització dels treballadors.
És una lluita en contra d'una patronal acostumada a imposar les decisions de forma arbitrària i sense cap tipus de discussió. Però així mateix és també una lluita en contra del sindicat franquista (la CNS) que volia “imposar” els delegats que més els convingués, sense acceptar aquells que els treballadors havien triat mitjançant les assemblees pertinents i finalment en contra d'algunes centrals sindicals que ja començaven a exercir una funció de mediació sense que els treballadors els haguessin donat cap representativitat, ni capacitat de protagonisme. Si a això afegim la repressió policial i para-policial (extrema dreta) que van sofrir els treballadors de Roca, al costat dels nombrosos “comitès de suport a la lluita de Roca”, ens podem fer una idea del fort contingut crític que va tenir aquesta mobilització en l'àmbit català i que posteriorment va servir com exemple per a altres lluites que es van anar desenvolupant, en el curt però intens cicle de lluites autònomes en el postfranquisme. Creiem, ja per a acabar, que en els pocs estudis que hi ha hagut sobre “l'autonomia obrera” a la “transició democràtica” en l'Estat Espanyol, aquest té la particularitat que està fet “des de dins” i en “el mateix moment”, raó per la qual respira un aire “apassionat”, en detriment d'una anàlisi de major contingut conceptual i teòric, sobre el paper important que van tenir i van desenvolupar els diversos nuclis de “l'autonomia obrera” en el nostre país.
EQUIP Cedall (Novembre 2005)
|