Alguns sectors d'opinió acostumen a considerar, de forma força acrítica, al règim dictatorial franquista com un sistema polític que va ser impermeable a les reiterades escomeses que les forces antifranquistes van exercir de formes diverses per dur a terme el seu enderrocament definitiu. Com a exemple d'aquesta argumentació se'ns mostra sistemàticament la prova empírica més visible que seria la mort del dictador en 1975, encara al comandament d'una nau política una mica avarada i sobre la qual ja s'havia triat un reemplaçament monàrquic que encara en l'actualitat ens sobreviu.
 

Tot partint d'aquest raonament, simplista i sense matisos, que fins i tot podria servir-nos per a una xerrada desacomplexada sobre la nostra recent història, podríem arribar a conclusions tanmateix il·luses, tant pel que fa a la conflictivitat creixent dels últims anys del franquisme com, d'igual forma, sobre el que posteriorment es va donar en anomenar la “transició democràtica” i del que aquest règim actual és el seu principal hereu natural.
 

I quan sobre processos històrics complexos tendim a fer simplificacions esquematiques, que ens poden ajudar a reforçar algunes tesis de caire semblant, ens podem deixar pel camí històric real algunes apreciacions que poden ser importants per a la història concreta. Així i per reafirmar el nostre raonament, per exemple, sobre les últimes convulsions del règim franquista es van donar una multitud de lluites de sectors socials populars que certament sense acabar “de facto” amb el sistema polític franquista, van ser capaços de perforar-l'ho i esquerdar-l'ho d'una manera força perceptible.
 

La vaga dels treballadors de l'empresa Harry Walker ocorreguda a Barcelona durant  el mes de desembre de 1970 fins a febrer de 1971, ha estat un d'aquests molts capítols ignorats o “minoritzats” que la història de l'antifranquisme popular ens ha deixat com a prova palpable d'aquesta persistent i imparable via d'agitació social que va anar ampliant-se progressivament a Catalunya i també a la major part de l'estat espanyol en els seus últims anys  i que van ajudar a erosionar al règim en el seu sanguinari i terrible “modus vivendi”.   
 

Asimismo la huelga de los trabajadores de Harry Walker, tiene también especial relevancia histórica por haber generado una nueva dinámica de lucha obrera y/o social en el marco del plural imaginario socio-político antifranquista. Crítico contra el dirigismo testimonial de las “vanguardias leninistas” redentoras y haciendo hincapié en la capacidad de la clase obrera “concreta” por generar sus propias dinámicas de lucha y movilización mediantes asambleas y auto-organización, dichos trabajadores fueron capaces de movilizar a buena parte de la oposición antifranquista en la provincia de Barcelona al calor de una resistencia obrera de gran calado social. Es lo que otros autores, han afirmado con mejor precisión conceptual, como una de las señas de identidad de la “autonomía obrera” encarnada en un proceso de lucha que serviría de ejemplo y que se iría extendiendo en el seno del movimiento obrero catalán con influencias ideológicas muy variadas y “tiempos históricos” diferentes.

La vaga dels treballadors de l'Harry Walker, té també especial rellevància històrica per haver generat una nova dinàmica de lluita obrera i/o social en el marc del plural imaginari soci-polític antifranquista. Crític contra el dirigisme testimonial de les “avantguardes leninistes” redemptores i posant l'accent en la capacitat de la classe obrera “concreta” per generar les seves pròpies dinàmiques de lluita i mobilització per mitjà d'assemblees i auto-organització, aquests treballadors van ser capaços de mobilitzar a bona part de l'oposició antifranquista a la província de Barcelona, a l'escalf d'una resistència obrera de gran importància social. És el que altres autors han afirmat,  amb millor precisió conceptual, com un dels senyals d'identitat de la “autonomia obrera” encarnada en un procés de lluita que serviria d'exemple i que s'aniria estenent en el si del moviment obrer català amb influències ideològiques molt variades i “temps històrics” diferents.
 

Aquest petit llibre escrit per Joan Font i editat en 1972 a la ciutat de Paris per les “*Edicions Catalanes de Paris” intenta ser la crònica detallada i precisa d'aquesta lluita i s'afegeix a la labor propagandística d'un altre llibre, auto-editat pels propis treballadors de l'Harry Walker en plena dictadura franquista, sobre l'experiència de la lluita social duta a terme, perquè servís de testimoniatge i exemple a les “possibles” noves lluites que es poguessin desenvolupar en el marc del moviment obrer català.
 

Com ens indica el propi llibre en una cita expressa, intentant contextualitzar el moment socio-polític que s'estava vivint, estem davant una vaga que va tenir un caràcter transgressor en el panorama sindical i polític de l'antifranquisme militant d'aquells moments:
 

“Aquesta vaga mantinguda a la Harry Walker, de Barcelona, des del mes de desembre de 1970 al de febrero de 1971, com les altres d´aquests darrers anys, demostra l´aparicio a Catalunya d´un nou sindicalisme que ha sabut crear novament una organitzacio, uns quadres, un nou estil i una nova estrategia, en la clandestinitat i sota la repressio policiaca, patronal, falangista i del “Tribunal de Orden Público”, després de la desfeta de 1939 i de la salvatge repressio dels anys quaranta que deixà sense direccio i quadres a la massa obrera catalana vençuda pel feixisme franquista, i la posà a la mercè dels “Sindicatos Verticales de Falange Española” (CNS).

Aquest nou moviment sindical, que s´ha sabut adaptar perfectament a les dificils circumstáncies actuals, continua la vella historia –gloriosa i trágica- del moviment obrer catala i forja el futur de la clase treballadora catalana.”

El desenvolupament històric de la “autonomia obrera”, de la que la vaga dels treballadors d'Harry Walker no va ser més que un important botó de mostra, s'havia iniciat a principis dels anys 60 del segle passat a Astúries mitjançant l'inici sorprenent d'un moviment assembleari que va anar estenent-se progressivament a l'estat espanyol, al marge del sindicalisme franquista, a través d'unes inicials “Comissions Obreres” encara no mediatitzades per cap partit o grup polític antifranquista. Amb més o menys èxit durant aquesta nova mobilització social i laboral, l'expressió “assembleària i autònoma” del moviment obrer va haver de superar dues grans dificultats, de signe totalment diferent, perquè aquesta corrent auto-organitzatiu anés prenent cos i arrelant progressivament en les classes populars dels diversos pobles de l'estat espanyol.
 

La primera dificultat a vèncer seria la persistent i dura repressió que la dictadura franquista exercia sobre els moviments reivindicatius de caràcter popular que es produïen en la societat espanyola. Qualsevol demanda social, per mínima que fos, que aspirés a millorar el nivell de vida de les classes populars, a través de lluites de tipus laboral, veïnal o estudiantil va ser tractada com un “assumpte subversiu” que calia eliminar de forma fulminant i sense cap mirament. Al marge de la pròpia repressió patronal, que s'exercia de forma massiva en contra dels més significats treballadors en les lluites obreres, existia la generalitzada repressió del sistema franquista que utilitzava un gran arsenal intimidador: pallisses i tortures en la Comissaria de Policia o de la Guàrdia Civil i utilització generalitzada de bales de goma o foc real que en alguns casos van acabar amb la vida de molts obrers i estudiants que manifestaven el seu rebuig al règim. Estem davant una situació històrica, la dels sagnants darrers anys del franquisme, on la repressió es va exercir d'una forma àmplia i sistemàtica davant la cada vegada major força mobilitzadora que els moviments antifranquistes havien anat adquirint en aquesta fase terminal del règim  franquista.
 

La segona dificultat a superar, aquesta òbviament de menor perill per a la integritat física dels militants i del moviment obrer autònom, estaria lligada a la complexa i canviant “correlació de forces” de l'antifranquisme polític militant. En aquells moments, de principis dels anys 70, l'expressió “autònoma” del moviment obrer tenia una capacitat limitada en la seva actuació i no era ni molt menys la pràctica majoritària sobre la qual es desenvolupava la lluita antifranquista i anticapitalista. Les ideologies dominants del variat moviment antifranquista estaven ancorades conceptualment en diversos partits o grups de l'àmbit “marxista-leninista”, que en molts casos al seu torn estaven enfrontats entre si i que lluitaven constantment per aconseguir espais d'hegemonia dins del moviment obrer més actiu i/o radical.
 

L'expressió “autònoma” del moviment obrer que intentava arrelar en el si de les classes populars, va haver de lluitar persistentment contra les diverses “avantguardes redemptores”, per assentar un moviment obrer capaç d'auto-organitzar-se i ser amo de les seves pròpies lluites en el camí d'una autentica emancipació social, tant del franquisme com a règim polític dictatorial, com del capitalisme com a règim econòmic que ho sustentava i recolzava.
 

Com van indicar dos dels més coneguts defensors de la “autonomia obrera”, Antonio Sala i Eduardo Durán en el seu llibre “Critica de l'esquerra autoritària a Catalunya 1967-1974” (Edicions Rodo Ibèric, 1975) era necessari tenir en compte una sèrie de reflexions crítiques entorn del moviment obrer en els anys finals del franquisme a Catalunya per a la seva millor comprensió i la seva dinamització insubmisa.
 

Extraiem d'aquest llibre dues argumentacions que considerem adequades per entendre algunes de les preocupacions més persistents dels militants de la “autonomia obrera” en el seu intent per “armar” un discurs coherent que galvanitzés a un creixent corrent autònom que s'estava consolidant en el moviment obrer a l'estat espanyol i que en certa forma la vaga dels treballadors de l'Harry Walker havia ajudat a estendre en les seves possibilitats d'actuació i també en les seves formes d'organització:
 

“Es preciso acabar con una serie de mitos introducidos por la tendencia autoritaria y prestigiados por la antipropaganda del régimen franquista, que conservan aún audiencia entre la mayoría de militantes obreros. Nos referimos al mito del partido leninista como máxima expresión de la organización eficaz; al mito del carácter científico de su ideología y al mito de los modelos propuestos más universalmente (revolución rusa y china) (…)

(…) Es preciso realizar una revolución permanente en nuestra vida cotidiana, politizándolo todo. La política no es el dominio de los especialistas, la política es la vida misma. Cambiando las relaciones entre las personas, según las ha impuesto la sociedad capitalista, empezaremos a prefigurar ya de algún modo lo que serán esas mismas relaciones en una sociedad socialista. Este aprendizaje debe realizarlo la clase obrera con su experiencia propia, irreemplazable. Nuestra experiencia particular es una parte de esa experiencia total. Una parte muy pequeña, pero que tiene lugar en un momento privilegiado, como el que ha visto el nacimiento de las Comisiones Obreras y el de casi todos los grupos que existen aún; y en un lugar también privilegiado, como es Barcelona, cuna y vanguardia del movimiento obrero de nuestro país.” (Pag. XI y XII).

Creiem, per finalitzar, que aquestes encertades reflexions ens indiquen de forma rotunda i clara els desitjos i anhels que albergaven bona part dels militants de la “autonomia obrera” en la seva passió per generar organismes socials auto-instituients del canvi social en el camí cap a un nou tipus de socialisme “antiautoritari”.
 

Creiem també que en l'actualitat a través de nous relats antagonistes i òbviament també amb un nou llenguatge molts d'aquells militants de la “autonomia obrera” segueixen perforant persistentment la “realitat” del capitalisme “fatalment” innecessari que ens embolica.
 

EQUIP CEDALL (Septiembre 2012)