|
De Ideés i "Materiales" (en Transició) (1978) |
||
|
Les cinc cartes que hem “rescatat” de la revista “Materiales”, van ser publicades en els mesos de març-abril de 1978, en plena fase “transicional”, i ens acosten a un debat genèric entre marxisme, anarcosindicalisme i eurocomunisme que té per a nosaltres un valor “històric” simbòlic. Volem ressaltar, per a començar, que no estem davant una exposició sistematitzada de diverses orientacions polítiques en el que les mateixes s'expressen amb totes les seves possibles potencialitats. El debat epistolar té alguns avantatges, però entre les seves insuficiències està aquella que uneix elements dispersos... La importància, d'aquesta petita però grata intervenció, la volem resumir en dos aspectes que ens agradaria ressaltar. En primer lloc, allò que podríem anomenar la seva “expressió discursiva” en temps de transició. Aquesta expressió ens duu a situar-la dintre del gènere de les “grans idees” que l'esquerra preconitzava, quan encara creure en el socialisme (amb les seves diverses variables) era un tema que semblava tenir sentit. És bo tenir-lo present, perquè la revista en la que es va expressar aquesta controvèrsia epistolar, no era cap reducte “ultra-sectari” o “minoritari”, sinó que en ella s'agrupaven una bona part d'una certa “intelligentsia” d'esquerres (bàsicament d'orígens marxistes) i amb una formació teòrica no gens menyspreable. En segon lloc, perquè en el desenvolupament del text se'ns demostra en bona part, la presència d'un “anarquisme obrer” que no solament es reivindica pel seu fèrtil passat sinó també pel seu present i pel seu possible futur. Serveixi aquesta cita com a referència del que afirmem: “(...) De
todos modos, ésa si que me parece empresa importante, por lo menos en
España, donde el anarquismo obrero todavía existe de verdad. Una de las
primeras condiciones posibilitadoras de la tarea que digo es la vitalidad
del anarquismo obrero, y aquí particularmente, de la Confederación
Nacional del Trabajo (CNT). Por lo tanto, hay que defender a la CNT contra
el cerco en que el poder esta intentado encerrarla.” (Pag.127 de la
resposta de Manuel Sacristán) Si a més aquest “encreuament” epistolar està protagonitzat per dos pensadors socials, de gran recorregut intel·lectual en el pensament d'esquerres, i que ho acompanyen amb una gran activitat política, com eren Manuel Sacristán Luzón i Joan Martinez Alier, ens trobem davant un debat “inusual” en els mitjans escrits d'aquella època. Hem d'afegir que en aquest encreuament epistolar triangular, existeix un altre vèrtex, que no tractarem, representat per Daniel Lacalle integrant d'una defensa del eurocomunismo com a opció estratègica per a l'Europa Occidental. Sobre Manuel Sacristán, mort al 1985, podem avançar a manera sintètica, que en aquells moments era un dels intel·lectuals marxistes de més gran reconeixement a l'estat espanyol. No obstant això aquest “estatus” no era traslladable al seu camp d'influència política, on el PCE/PSUC (el partit en el qual havia militat durant bastants anys en temps del franquisme) havia pres un gir estratègic que Manuel Sacristán no compartia en absolut (l'eurocomunisme).
Posteriorment i al costat d'una bona part del col·lectiu de la revista
“Materiales” fundaria una altra revista “Mientras Tanto” en la que
es plasmarien les seves idees sobre un socialisme que tingués en compte
de forma primordial tant la qüestió ecològica com la qüestió
feminista. Bona part dels seus amics, “companys de viatge” i grups de l'esquerra marxista duen un cert temps agrupant la seva important obra dispersa en un intent de rescatar-lo d'un cert oblit i honrar-lo per la seva gran labor d'intel·lectual crític d'esquerres. Sobre l'altra part, és a dir sobre Joan Martínez Alier, defensor en aquesta polèmica epistolar dels postulats anarquistes i anarcosindicalistes, hem de dir que en aquells moments del postfranquisme militava en la CNT. També col·laborava amb “Solidaridad Obrera”, òrgan d'expressió de la CNT de Catalunya dintre d'una secció que es titulava “el nuevo corporativismo” i que denunciava la cada vegada més gran integració dels aparells sindicals i polítics en els engranatges de funcionament dels mecanismes creadors de “consens” del capitalisme. Era també un dels impulsors de l'editorial Ruedo Ibérico, peça bàsica dintre del món editorial antifranquista i anticapitalista. En aquells moments l'editorial estava molt influenciada per postulats d'orientació llibertària, antiautoritaris i per una part de l'àrea de l'autonomia obrera. Professor d'economia de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha estat i segueix sent un dels principals propagadors i investigadors sobre economia ecològica en l'estat espanyol, del que es poden mencionar nombrosos treballs i llibres que han estat publicats en diverses editorials.
Qui vulgui conèixer, aquesta breu però intensa polèmica només ha de passar a la següent pagina...
EQUIP Cedall (Gener 2007)
|