|
||
NOTES A PROPOSIT DEL LLIBRE “EL ARRAIGO DEL ANARQUISMO EN CATALUÑA” |
||
El llibre que us presentem a continuació va ser publicat l'any 1973 quan
el franquisme encara pervivia de forma “molt concreta”, amb la seva
permanent, sagnant i massiva repressió cap a les forces socials de les
diverses esquerres existents (les revolucionàries i també les
reformistes).
Editat per una petita editorial (A. Redondo) i compilat per l'historiador
català Albert Balcells, un dels millors coneixedors i investigadors de
l'anarquisme català en aquells moments, reunia una sèrie d'intervencions
escrites realitzades durant l'any 1928, per diversos dirigents coneguts de
l'esquerra catalana en el setmanari català “L’Opinió”.
Els escrits, de tall militant i no acadèmic, realitzats en plena Dictadura
de Primo de Rivera, intentaven analitzar i en la majoria de casos també
criticar la persistència de l'anarquisme a Catalunya, des de l'òptica
analítica de la propaganda teoritzant marxista. Únicament Joan Peiró, el
conegut dirigent anarcosindicalista català, conformava l'altra part
defensora de la tradició llibertària a Catalunya, intentant contrarestar
de manera argumentada el to hipercrític de la narració expressada per
diversos autors.
En aquest sentit es pot afirmar que la percepció respecte a l'arrelament
de l'anarquisme a Catalunya era vista principalment per la major part dels
intervinents com un defecte a corregir i no com una rica tradició de
cultura i de lluita obrera que bona part del moviment obrer català havia
fet pròpia.
Joaquín Maurin i Andreu Nin, dos dels coneguts militants de l'esquerra
catalana que s'expressaven agrament en la polèmica periodística, havien
estat militants destacats de la CNT fins a principis dels anys 1920,
acabant la seva militància de manera abrupta a causa de la defensa tancada
en favor de la Revolució Russa i estant clarament enfrontats amb la
propaganda sindical llibertaria.
La CNT, en canvi, havia secundat des dels seus inicis en 1917 la Revolució
Russa, entenent que suposava una gran esperança revolucionària per a les
classes treballadors de tots els països. No obstant això, i amb
posterioritat, no acceptava i criticava les derives repressives i
autoritàries que s'havien produït durant els últims anys a Rússia i que
afectaven principalment el moviment obrer revolucionària d'influència
anarquista.
Encara que només sigui per crear un titular sobre la compilació d'aquests
escrits, caldria advertir que el llibre sobre el “arraigo
del anarquismo en Cataluña”, planteja principalment elements
recurrents de crítica negativa i no de valoració favorable al vector
llibertari en la història de la Catalunya treballadora, exceptuant com ja
hem comentat la intervenció del conegut dirigent sindical llibertari, Joan
Peiró.
En qualsevol cas, sempre serà més ben valorat una anàlisi reflexiva,
encara que sigui de tall critico
militant, que no un altre tipus d'anàlisis històriques posteriors
on els raonaments dominants
sobre el “arrelament de l'anarquisme a Catalunya” es basen en raons i
orígens “importats”
(treballadors immigrants procedents de Múrcia i Andalusia, per exemple).
Nosaltres continuem creient, i això no és només una qüestió d'ordre
exclusivament ideològic, que
la tradició llibertària a Catalunya es fonamenta històricament en les
pràctiques plurals de les classes populars catalanes, sense que això
suposi òbviament un monopoli exclusivista dels corrents culturals
progressistes al nostre país.
EQUIP Cedall (Novembre 2020)
|