DE “REFORMES FRANQUISTES” I DE “RUPTURES ANTIFRANQUISTES”. ANÀLISI URGENT DEL PRIMER POSTFRANQUISME (1976)

El llibre que us presentem en aquesta ocasió, es denomina PRUEBA DE FUERZA ENTRE EL REFORMISMO Y LA RUPTURA. Aquest treball va ser realitzat per un col·lectiu que es denominavaEQUIPOS DE ESTUDIO” (EDE) i publicat per ELIAS QUEREJETA EDICIONES en el mes de maig de 1976.  

 

El seu objecte i fase d'estudi, després de la recent mort del Dictador, van ser els dos primers mesos de 1976, fonamentats en “una anàlisi de camp” de la ciutat de Madrid, tant en l'ordre del discurs, les mobilitzacions socials, així com el seu reflex en els diversos diaris d'àmbit estatal que es publicaven en aquesta ciutat.

 

EDE en la introducció al llibre ens informava que el treball realitzat havia estat elaborat per un equip al voltant de cent persones i que aquest havia intentat integrar tota aquella informació que era sensible al seu objecte d'estudi.   

 

Des del Cedall creiem que estem davant un treball de gran envergadura que com els autors assenyalen pretenia:

  “ ... el análisis de los aparatos de poder, tanto de quienes lo tienen como de quienes aspiran a ello, del sector productivo en sus dos vertientes empresarial y obrera, de la crisis económica, de nuestras relaciones internacionales, de los movimientos ciudadanos...”.

 

Equipos de Estudio (EDE) era un grup ampli que posteriorment, a la fi de 1976, va editar una revista mensual, “TEORIA Y PRACTICA” (“la lucha de clases analizada por sus protagonistas”, era el seu subtitul), que va sortir amb certa regularitat durant bona part del postfranquismo i que va ser un referent tant en l'anàlisi, com en el seu compromís amb els grups que estaven al voltant d'allò que de vegades s'ha vingut a cridar l'àrea “de l'autonomia obrera”. 

 

Darrere de EDE, hi havia grups i persones que seguien amb ulls i ànima de “sociòleg crític” els diversos canvis que s'estaven donant des de la mort del Dictador i que actuaven perquè els canvis no fossin d'un ordre purament “cosmètic” o superficial.

 

Caldria esmentar a molts d'ells, però volem ressaltar el paper fonamental que va desenvolupar Ignacio Fernández de Castro, director de la col·lecció del llibre que estem presentant. Al costat d'Ignacio, Carmen de Elejabeitia, Joaquin Jorda, Carlos Trias, José Mª Vidal Vila o Salvador Aguilar, per citar alguns dels quals posteriorment han estat coneguts per perseverar en l'anàlisi crítica de les societats del capitalisme global.

Aquests van formar “equipos de estudio” que partint d'una anàlisi de la realitat, bàsicament marxista, en el seu vessant més creatiu i no dogmàtic, s'aproximaven a posicions que confluïen amb algunes anàlisis de matriu antiautoritaria i/o llibertària.
 

De tota manera, i perquè no se'ns titlli de “reduccionistes”, seria bo seguir als diferents autors que hem comentat en la seva trajectòria posterior, tant en l'intent de renovar una teorització marxista amb diferents enfocaments, com en la seva posició política en relació a la conjuntura política que s'estava vivint en aquells moments en l'Estat Espanyol. 

Quant al llibre i per a començar a fer una mínima referència al mateix, hauríem de subratllar que la seva arrencada cronològica té com base d'anàlisi els conflictes laborals i ”proves de força” que es van donar a Madrid, durant els dos primers mesos de l'any 1976.
 

Com teló de fons, apareixia un dels debats de major importància dintre del “joc polític” que es va donar durant els primers moments del postfranquismo: la possible reforma del franquisme que alguns sectors del règim proposaven (el que en aquell moment no era més que un “desig” propagandístic de cara a "l'exterior “, en referència a les democràcies occidentals a l'ús) i al seu torn la desitjada ruptura per part dels diversos sectors del antifranquismo. (cadascun, això sí, amb idees diferents però amb un desig inicial de “fer taula rasa” del franquisme i no acceptar el marc que el reformisme franquista volia imposar).

En aquesta cruïlla (no teòrica) els diversos moviments socials, que ja havien adquirit una força important en els últims anys del franquisme, desenvoluparien i engegarien una sèrie de mobilitzacions satisfactòries que serien capaces de posar en contradicció "l'escassa” i “limitada” reforma que el franquisme era capaç de donar de si, a escassos mesos de la mort del Dictador ( 20 de novembre de 1975). 

 

Volem ressaltar, com anàlisi implícita del llibre, una part de les conclusions que EDE va realitzar sobre aquest breu període i que dissecciona clarament el "joc de forces” i posicions que s'estava lliurant en aquells moments.

“ A nivel de movilizaciones de masas –ya que no existen otros cauces en los que puedan medir sus fuerzas las dos alternativas (la reforma y la ruptura), la ruptura ha alcanzado su apoyo más seguro en dos ejes de movilización: la lucha económica de los trabajadores contra la política del Gobierno de congelación de salarios, a través de conflictos generalizados y escalonados por ramas y zonas, y la lucha ciudadana en una doble vertiente: la lucha de los barrios por sus problemas locales a través de las asociaciones de vecinos, y las manifestaciones populares a favor de la amnistía y de las libertades democráticas.

En ambos ejes movilizadores (la lucha obrera y la movilización ciudadana) la presencia de las clases capitalistas ha brillado por su ausencia y el protagonismo ha sido de los asalariados, de los estudiantes, de las mujeres, afectados por la carestía de la vida; y la dirección política de tales movilizaciones –si es que ha habido alguna y en la medida en la que la ha habido- ha sido una dirección de los grupos de izquierda...” (Pág.253)

“ Si el error de la “reforma” en esta primera etapa del enfrentamiento ha sido no haber comprendido la necesidad de incluir en el pacto propuesto al PCE, el error de la izquierda, promotora del pacto de la ruptura, estimamos que ha sido el no contar con la capacidad de la base trabajadora, a la que quieren representar, de comprender sus problemas de clase y de tomar en las asambleas sus decisiones con todo conocimiento de causa.

La prueba de fuerza entre la reforma y la ruptura ha tenido un epilogo dramático en las barricadas de las calles de Vitoria, y es justo que nos preguntemos si se trata realmente de un epílogo o, quizá, de un prólogo.”  (Pág.257)

 

Així acabava el llibre que ara hem transformat en e-book, i l'anàlisi no pot donar lloc a error: bona part de l'esquerra només va voler i va recolzar les mobilitzacions socials en general, com “moneda de canvi” dintre del joc polític “inclusió-exclusió” en la nova configuració que les élites polítiques anaven conformant dintre del nou “marc polític democràtic”.
 

Tanmateix, i com disgresió, va haver un espai diferent per a molta militància jove i no tan jove, que buscava en “la ruptura” una mica més que un canvi d'escenari polític d'ordre superficial. I no és que vulguem banalitzar la importància de les “llibertats democràtiques” i fer una simplificació o equiparació entre el franquisme i el nou règim que s'estava gestant. Sabem que havia elements de diferenciació importants, però també som coneixedors de les terribles càrregues que al seu torn seguien mantenint-se de l'anterior règim franquista

 

Siguem clars, molts esperàvem i actuàvem (potser de forma una mica il·lusa) per un canvi de major radicalitat social, tant pel que al principi semblava oferir-se en “el mercadeig” dels partits polítics d'esquerra, com per l'imaginari “col·lectiu” que s'havia anat generant durant l'antifranquisme i que tenia fortes connotacions anticapitalistes.

El patró, l'empresari, l'amo seguien sent i funcionant igual que en el franquisme, i seguiria enriquint-se posteriorment i sense acritud, a costa de la classe obrera.

Per a molts de nosaltres, la lluita contra el capital i la seva lògica de dominació era un dels elements centrals a abatre en els nostres desitjos col·lectius de superació del marc social existent. 

Sabem que aquesta batalla utòpica es va perdre, però creiem que és un bon exercici d'anàlisi històrica veure com aquests canvis es van anar desenvolupant i que aquesta batalla dintre d'un imaginari antagonista va existir...
 

La visió idealitzada que sobre la “transició” democràtica se'ns ha volgut imposar, des de la òrbita dels poders polítics dominants, és clarament ahistòrica, superficial i aviat no passarà cap prova de rigor consistent.

 

Encara avui, els greus i tristos successos que va sofrir el poble de Vitòria, per defensar els seus drets sindicals i laborals i que es van saldar amb l'assassinat de cinc treballadors a les mans de les forces repressives de l'estat franquista, segueixen sent un element secundari, molest i de poc realç en la història urgent d'aquest període.
   

Trenta anys després, la memòria de la revolta obrera segueix sent brumosa, apagada i en molts casos marginada. 

Aquest e-book, no parla de Vitòria, però sí de les lluites que es van donar en la ciutat de Madrid, i que recorrerien bona part de les ciutats de l'estat espanyol al llarg del període postfranquista.

 

Repetim res no va ser fàcil ni donat per endavant: massa morts d'obrers i estudiants en manifestacions a favor de l'amnistia o simplement per reivindicacions veïnals i laborals...

 

 

EQUIP Cedall (Març 2006)

 

 

 

 

 

Pàgina inicial       Documentació      Transició